Els orígens del cristianisme

Tots els fets històrics, amb la perspectiva del temps, acaben cobrant noves dimensions que obren la porta a interpretacions ben diferents. Així, tot el que durant tota la nostra existència hem mantingut sota una pàtima de veritat absoluta, pot acabar sent qüestionable quan una nova lectura o un nou descobriment fan trontollar, de sobte, les nostres conviccions.

Espanya sempre s'ha considerat un país catòlic i els nostres pares i avis ens han inculcat unes creences que ells no van gosar posar en dubte per por a les represàlies dels mortals o del propi Déu. Durant segles, els homes i dones de l'església cristiana i catòlica van saber com inculcar la por entre els seus veïns per tal de sotmetre'ls als seus dictats, no sempre ètics ni morals. Els eclesiàstics i els governants sempre han anat de la mà a l'hora de treure el major profit de les desgràcies dels altres.

Ja ho deia Karl Marx, que la religió era l'opi del poble. Quanta sang no s'haurà arribat a vessar al llarg dels temps en nom de Déu o els Déus? Quants innocents no hauran pagat per les culpes d'aquells que, anant disfressats de sants, cometen tots els pecats dels que ens prevenen als altres, amb nocturnitat i malícia?

En un present globalitzat com el que habitem, moltes vegades desconfiem de les religions que professen els nostres veïns musulmants, jueus o hindús, pensant que són uns il.lusos que es deixen entabanar per líders sectaris que només perseguiexen rentar-los el cervell per tal que acabin fent tot allò que ells els encomanin, Però, si fossim més autocrítics, potser hauríem de començar per preguntar-nos si la religió que ens van inculcar a nosaltres, un cop passada pels filtres de l'ètica i la raó, esdevindria gaire diferent als nostres ulls.

Per què una religió que té poc més de dos mil anys d'història hauria de resultar-nos més creïble que d'altres que són molt més antigues o més recents i defensen formes completament diferents d'entendre el món i entrendre'ns nosaltres mateixos?

Què ens fa pensar que el cristianisme s'hauria d'imposar per sobre de totes les altres religions?

En nom d'un déu que mai no hem vist, tenim dret a immolar-nos i convertir-nos en màrtirs? En els nostres dies, quan hem vist que això passa sovint a d'altres religions, parlem de fanatisme. Per què no som igual de crítics quan es tracta dels màrtirs que es van deixar matar per no renunciar a la fe en Crist?

La vida sempre hauria de pesar-nos més que la fe en allò que mai no hem vist. La vida és el be més preuat que tenim i no hauríem de menystenir-la en cap circumstància.

José Vicente Alfaro ha sabut indagar en els orígens del cristianisme a través d'una trilogia que dona molt a pensar. Aquestes tres novel.les es poden llegir de forma independent o seguint un ordre temporal.

La voz del inocente comença amb l'assassinat d'una jove cristiana a la clariana d'un bosc. Culpen d'aquesta mort a un noi que pateix una discapacitat intel.lectual i el seu pare emprendrà una veritable odissea contra-rellotge per tal de demostrar la seva innocència. Han passat una trentena d'anys des de la mort de Crist i els cristians són minoritaris en una societat on es barregen els romans, amb els seus déus pagans, i els jueus, que segueixen els preceptes dels anteriors profetes i no reconeixen en la figura de Jesús al fill de Déu.

La sombra del hereje sitúa la trama dècades després, quan les comunitats cristianes han crescut, però també s'han dividit per les diferents interpretacions que se'n fan del que hauria de ser el cristianisme. Apareixen nous evangelis que contradiuen, en certa manera, els dels primers apòstols. Els qui pensen i actuen diferent a la majoria es consideren heretges i acaben arraconats i assenyalats per aquells que es tenen per cristians oficials. Proliferen noves sectes que, predicant el que molts altres volen sentir, se n'aprofiten de la fe que els professen i els treuen els diners o les propietats, suposadament per destinar aquests béns als més necessitats. En realitat, acaben vestint les ambicions més terrenals dels seus líders sense escrúpuls.

La reliquia del mártir tanca la trilogia traslladant-nos al moment en que els cristians van patir les majors persecucions per part dels romans, que feien complir l'edicte de l'emperador Decio. Als cristians se'ls havia d'obligar a apostatar, negant la seva fe en Crist i fent ofrenes a les divinitats romanes. Del contrari, se'ls podia condemnar a una mort d'allò més cruenta, lliurant-nos a les feres o cremant-los vius. En aquest ambient tant desolador, un magistrat estoic busca incansablement una reliquia perquè el seu germà, cristià, està convençut que només estant en contacte amb aquesta peça que havia beneït el propi Crist, la seva filla aconseguiria curar-se d'una malaltia mortal.

Al llarg d'aquest viatge pels origens del cristianisme, l'autor ens desplega un ampli ventall de detalls que ens fan reflexionar, siguem creients o ateus, sobre els fonaments de la nostra cultura i tot el que, al llarg dels segles, hem anat edificant sobre ells.

Tants enfrontaments inútils, tantes guerres “santes”, tanta sang vessada per no res, ha servit d'alguna cosa? Som millors ara que abans que comencés tot aquest “muntatge de la fe”?

La promesa d'una vida eterna ens ha de motivar més que el regal d'una vida present que malbaratem sense adonar-nos?

José Vicente Alfaro s'ha revelat com un autor molt prolífic, que té l'habilitat de recrear moments històrics molt diversos en indrets geogràfics molts distants els uns dels altres.

Llegir les seves trames sempre és un regal pels sentits i una invitació a obrir noves finestres al nostre univers mental que ni sabíem que existien. Però hi són i, amb el pas de cada pàgina, es van obrint i ens van descobrint les peces que encara falten per acabar d'entendre'ns com a humans.

Estrella Pisa

Estre

Estrella Pisa.