Reivindicant la Juliana

 

Des de ben petita, sempre m'han agradat les històries que va començar explicant-me l'àvia i després m'han continuat explicant moltes més persones que, havent arribat a l'edat en què la feina els havia donat una treva, s'havien pogut permetre relaxar-se i viatjar al passat a través de records que acabaven sent tresors per a mi. Perquè, moltes vegades, les millors històries no es troben als llibres sinó custodiades per la memòria d'aquells que han viscut episodis i han conegut personatges que a la resta ja ens queden molt lluny. Potser d'aquí em va néixer la passió per escriure.

Gràcies a la presentació a la biblioteca de Figueres de la meva novel.la Arribaren per mar el passat 7 de febrer, vaig conèixer la Marina Ramió, una autora empordanesa amb qui comparteixo editorial. Em va parlar de les seves novel.les i vam fer un intercanvi d'exemplars.

Vaig llegir primer La vida de la Juliana, una novel,la que comença a les darreres dècades del segle XIX, amb el neixement de la Rosa en un ambient rural, on tothom l'acabarà coneixent com "la Juliana", perquè era filla del Mas Julià.

Mentre anava descobrint a aquesta dona i el coratge amb el quan va enfrontar tot el que li va passar a la vida, no vaig poder evitar recordar una altra dona que es deia Maria, i a qui tothom li deia també "Juliana". Quan la vaig conèixer jo tenia 22 anys i treballava a una empresa d'assistència domiciliària. Tenia un servei de 24 hores, de dilluns a dissabte, tenint cura a casa seva de la Sra. Pepita, una dona de 76 anys que patia una hemiplègia del costat dret que li impedia parlar i valdre's per ella mateixa. Vivia a Barcelona, però quan va deixar l'hospital i va acceptar que no recuperaria ni la parla ni la mobilitat, va demanar als seus fills que la portessin a la casa que havia heretat de la seva tieta a Castelló d'Empúries, per estar al costat de la seva amiga Maria, qui havia estat minyona de la casa en vida de la seva tia, que era l'ama de claus. En morir els amos de la propietat sense tenir hereus, van designar-la hereva a ella i la Pepita hi passava moltes temporades a la casa, gaudint de la companyonia de la seva tieta i de la Maria. Aquesta amistat va perdurar tota la vida i, quan jo les vaig conèixer, la Maria, qui ja tenia 87 anys, vivia tota sola a una petita casa amb una portalada de ferro al costat de la casa de la Pepita. Les dues amigues cada dia passaven estones juntes i anàvem a passeig pels voltants del poble. La Pepita en cadira de rodes i la Maria sempre al seu costat, pendent del que l'amiga intentava explicar-li amb gestos i del que pogués necessitar.

La Maria sabia moltes històries de persones de Castelló, algunes de les quals vaig arribar a conèixer, com l'Artur Vert, que havia estat picapedrer i un dia ens va ensenyar el pati de casa seva, un veritable temple d'escultures, a quina més bonica.

Llegint La vida de la Juliana, vaig gaudir d'un temps que ja no existeix i se'm van despertar records que m'havien quedat molt amagats. Crec que el que més m'ha agradat de la novel.la de la Marina és la admiració que mostra cap a aquesta dona, que era la seva rebesàvia, i a qui mai no va conèixer.

Trobo que és un preciós tribut a la seva memòria, per tal que perduri el seu exemple, animant a les dones que encara avui dia pensen que, només pel fet de ser dones, no podran fer moltes coses, que perdin la por i les facin. O, com a mínim, que les intentin.

Si una dona del segle XIX, carregada de fills i cuidant d'un pare malalt, va poder fer tot el que va fer la Juliana, les dones del segle XXI no tenim cap excusa per no atrevir-nos a ser nosaltres mateixes i a decidir cadascuna de les nostres passes.

La vida de la Juliana és un cant a la llibertat de les dones. Parla de llibres prohibits, de casaments imposats i d'ambients opressius amb els qui la seva protagonista mai no va consentir combregar.

L'altra novel.la de la Marina, Los viajes de Rachel en la Boadella de varias épocas, està relacionada amb la novel.la anterior, però és una novel.la de ficció, on personatges del present, com la Rachel, viatgen al passat i es retroven amb d'altres com la Juliana, a qui no han pogut conèixer. És un joc de perspectives a través del qual podem entendre molt millor les diferències existents entre cada època i com poden arribar a variar les existències de les persones pertanyent a un espai temporal o un altre.

La guerra és molt present a les dues novel.les i el sentit de la supervivència es desenvolupa en els seus personatges pràcticament de la mateixa manera.

Avança el temps, però no ho fan al mateix ritme les nostres misèries, la nostra mania d'arreglar-ho tot disparant les armes o esclafant als altres amb les bombes, ni la nostra resistència a provar de posar-nos, ni que sigui per unes hores, les sabates d'aquells que creiem els nostres enemics per tal de veure'ns com ens veuen ells i entendre que no som tan diferents i que l'entesa seria més que possible.

Moltes de les dones d'avui en dia ens podem sentir-nos molt més lliures i independents del que ho van ser les dones de la generació de la Juliana o, fins i tots, de les generacions de les seves filles i netes, gràcies a l'esforç que van fer aquelles primeres dones valentes i determinades a fer sentir les seves veus per sobre del soroll dels qui intenten disfressar la seva covardia a base de crits sense coherència i imposicions d'allò més absurdes.

Però, malauradament, també n'hi ha moltes que encara pateixen la tirania dels seus companys o, fins i tot, dels seus propis pares. Cada any moren assassinades a Espanya un munt de dones a mans d'homes que es neguen a entendre un NO, un S'HA ACABAT o un JA N'HI HA PROU D'AQUEST COLOR.

Com a societat tenim molt a treballar encara en tot el que respecta a la igualtat entre homes i dones. Crec que aquesta igualtat no serà plena fins que deixem de diferenciar-nos per gèneres i comencem a parlar de PERSONES. Persones que tenim dret a ser qui som, independentment del sexe que ens hagi tocat a la loteria biològica. Persones que ens desenvolupem respectant als altres com són i reclamant el mateix respecte. Persones que puguem decidir lliurement amb qui estem i amb qui deixem d'estar, sense que ningú ens qüestioni ni ens condemni.

Estrella Pisa