Deixa que dormi

Viatjar és una forma d'atrevir-nos a mirar des d'altres angles; d'allunyar-nos per tornar els ulls enrere i contemplar el mateix, però des d'una perspectiva molt més àmplia que ens obliga a desentendre'ns de tots els obstacles que s'interposen als nostres camins quotidians: els prejudicis, la timidesa, la por a ser mal interpretats o jutjats, la falsa modèstia o la desídia davant la idea d'abandonar la nostra zona de confort.

Però viatjar no sempre és una opció que tenim a l'abast, bé per manca de recursos econòmics o per manca de temps o de força física. De vegades tenim els diners, però no sabem trobar el moment ni l'ànim ens acompanya. D'altres disposem de tot el temps i les ganes del món, però la nostra butxaca és ben buida. En ocasions, més sovint del que ens pugui semblar, tenim el temps i els diners, però el cos se'ns gira en contra i no hi ha estímul humà ni sobrehumà que ens pugui fer moure'ns del sofà.

Per això hauríem d'aprendre a deixar de menystenir el present i a permetre-li a la vida que ens despentini tantes vegades com vulgui. Si esperem que arribi el moment oportú per fer cada cosa que ens ve de gust fer, no la farem pas mai. Perquè sempre hi haurà entrebancs, sempre tindrem la sensació que ens manca temps per a tot allò que ens motiva i sempre acabarem post-posant el millor de la vida per més endavant, com si en el fons penséssim que no som prou mereixedors de poder gaudir-ne.

Per tal d'alleujar aquesta circumstància, hi ha una opció molt econòmica que ens permet viatjar sense haver de dedicar-hi gaire temps, ni haver d'abandonar la nostra zona de confort. Ens la brinden els llibres.

Llegir és una forma extraordinària de viure aventures per qualsevol punt del món, descobrint indrets que potser no arribarem a visitar mai, però que podrem gaudir a través dels ulls dels autors d'aquestes obres.

Un d'aquests viatgers que aconsegueix atrapar la meva curiositat en cadascuna de les seves novel.les és Luis Montero Manglano, autor de la trilogia Los Buscadores.

La seva darrera novel.la, El jaciment, m'ha tingut ben entretinguda els darrers dies, fent-me gaudir de valent dels ingredients que sempre espero trobar a les seves trames: arqueologia, història i mitologia envoltats d'assassins i assassinats. Perquè, malauradament, a totes les èpoques històriques i a tots els punts del planeta la història de Caín i Abel no ha deixat de repetir-se. Forma part del nostre ADN. Matem per enveja, per venjança, per racisme, per diners, per preservar mentides, per no descobrir les nostres vergonyes, per instint, per por  que ens matin, per orgull, per sotmetre l'altre a la nostra malaltissa voluntat i, fins i tot, alguns i algunes, arriben a matar pel plaer de matar.

El jaciment s'ambienta a l'Afganistan, al 2025. El poder ha tornat a mans dels talibans i, si la situació a la zona és d'allò més complicada pels afganesos, pels estrangers ha esdevingut un veritable infern. Qualsevol gest inofensiu en el moment equivocat, davant la gent equivocada pot costar-li la vida a qui decideix explorar els seus carrers amb ulls de turista o de reporter.

En Suren i la Margo, dos dels personatges que protagonitzen la trama, són experts en recórrer el món i ficar-se en grans embolics. Es dediquen a gravar documentals sobre excavacions arqueològiques i són requerits per una societat de desenvolupament cultural anomenada GIDHE per documentar els treballs que s'estan duent a terme al jaciment de Tell Teba per un equip d'arqueòlegs que, acompanyats de personal de defensa equipat amb la tecnologia més avançada, intenten rescatar de l'oblit els tresors que amaga un antiquíssim monestir que ja existia en temps de l'Antiga Grècia.

Van contra-rellotge perquè una altra organització vol explotar una mina de liti on és el jaciment. Abans que tot desaparegui, volen preservar tot el que en puguin rescatar.

El jaciment se situa al nord del país, al bell mig d'una vall envoltada per la serralada Mahastún que podríem traduir com "el pedestal de la lluna", un estrany indret cobert de misteris i de llegendes que inspira tanta por com fascinació.

La novel.la no té un narrador omnipresent, sinó que se'ns presenta com un diari on cadascun dels personatges explica en primera persona les seves impressions sobre el seu dia a dia. D'una banda, en Suren i la Margo ens parlen de les seves dificultats per sortir de Kabul i arribar fins al jaciment. I, d'una altra, els arqueòlegs i el personal de defensa ens van posant al corrent del que van descobrint a Tell Teba. Res no és el que sembla. Ni els bons són tan bons, ni els que semblen veritables dimonis ho són tant.

En temps d'Alexandre el Gran, grecs i perses van lliurar cruentes batalles a la zona on avui en dia hi ha països com l'Afganistan, Pakistan, Iran, Iraq o l'Índia. La llegenda diu que el jove rei macedoni no en va sortir gaire ben parat de la seva incursió a la vall on se situa el jaciment de Tell Teba.

S'havia reunit amb el mags de Zoroastre i ells l'havien reptat a obrir les portes d'una ciutat que ningú amb una mica de sentit comú s'hauria atrevit a visitar. Però l'Alexandre no temia res i no va fer cas dels advertiments. Va reunir un nombrós destacament dels seus homes i es va endinsar a la vall. Van passar molts dies fins que va tornar, tot sol i esgarrifat del que havia vist allà dins. Tots els seus homes van deixar-hi la vida i ell mai va referir a ningú l'horror que els estava esperant.

Al llarg de la trama d'El Jaciment, els arqueòlegs i militars de l'expedició pateixen estranys incidents amb unes criatures diabòliques que els semblen d'un altre món. N'hi ha qui creu que són els soldats d'Alejandro, que continuen vagant per la vall com ànimes en pena i custodien la porta d'entrada al monestir on va quedar atrapat un semi-déu a qui algunes llegendes s'han referit com "el Furioso resplandor".

D'altra banda, Suren, Margo i l'anomenat "nen dels jocs", qui els ajuda a fugir de Kabul i els acompanya fins al jaciment, viuen terribles persecucions per part dels fonamentalistes islàmics. Aconsegueixen entrar al jaciment per un accés alternatiu, quan la porta d'entrada ha quedat bloquejada pels atacs dels seus perseguidors, i descobreixen part dels tresors amagats i a un gos que parla, doncs del seu collar penja un aparell que posa el paraules el que suposadament pensa.

Guiats pel gos, arriben a on s'amaguen els pocs supervivents de l'expedició i, plegats, intenten buscar una sortida de la terrible trampa mortal on han acabat caient tots ells. Els uns buscant notorietat, els altres pels diners que els han ofert, que els permetran millorar les seves vides i les dels seus.

El jaciment ens convida a reflexionar sobre la importància que li donem al nostre patrimoni històric i sobre el cinisme amb el qual els dirigents de les grans potències mundials es creuen amos i senyors d'allò que no és seu ni els pertany. Quants indrets mil.lenaris no han saltat pels aires per culpa de les bombes dels uns i dels altres? Quantes peces d'incalculable valor històric no han acabat exposades a sales de museus estrangers o amagades als seus magatzems?

Els pobles tenen dret a preservar les seves cultures, les seves creences i, fins i tot, les seves pors. Què els deixarem si ens plantem a casa seva i els prenem, fins i tot, les seves arrels?

Quin dret tenim a fer-ho malbé tot? Amb quina dignitat profanem tombes, fragmentem cossos o espoliem peces d'or que un dia van coronar un rei o van lluir al coll d'una reina?

Potser el més intel.ligent seria deixar que dormin allà on s'han mantingut en silenci durant tants segles.

Estrella Pisa