Gent dolenta que camina

El passat mes de juliol es van complir noranta anys del començament de la guerra civil espanyola. Un mes després de perpetrat el cop d'estat pel general Franco i la seva colla de sanguinaris i resentits, uns desgraciats entre qui havia el propi cosí del poeta, van assassinar a Federico Garcia Lorca. Uns diuen que va ser per la seva homosexualitat, d'altres perquè simpatitzava massa amb els republicans i per les obres que escrivia. El cas és que el van anar a buscar a casa de la família d'en Luis Rosales, que eren falangistes i l'estaven protegint, i se'l van endur per matar-lo. Les ordres les havia donat un altre alt comandament tarat, Queipo de Llano, qui va demanar que a Lorca li donessin "molt de cafè". En el seu argot allò significava que l'afusellessin.

Noranta anys després, les restes del poeta encara no s'han trobat, però la seva obra té un lloc destacat a totes les biblioteques i a les ments de totes les persones que s'han anat acostant a les seves lletres i han fet del seu sentit de la llibertat el seu propi himne. Els noms i les medalles dels seus assassins, en canvi, han passat a omplir les pàgines més negres de la nostra història recent, perquè el que van fer no té nom, ni oblit, ni perdó.

A totes les guerres els uns es maten als altres als respectius fronts, però quan s'atenta contra la població civil de la forma com es va fer a la guerra civil espanyola, ja no estem parlant de guerra, sinó de barbàrie. D'acord que els republicants també van cometre infinitat d'atrocitats i que, en certa manera, tant valien els uns com els altres. Però quina culpa podien tenir les seves famílies dels seus crims? Pot ser culpable del que han fet el seu pare o la seva mare un nen que acaba de nèixer a una presó franquista?

Hi va haver un comandant que havia participat en la guerra del Rif i després a la guerra civil que defensava la tesis de que existia un gen del comunisme que calia erradicar apartant aquestes criatures de les seves mares i entregant-les a famílies adoptives que les poguessin criar i educar en els valors cristians. Aquest senyor era el psiquiatra Antonio Vallejo Nájera i se l'ha considerat com el Mengele espanyol.

A la novel.la Mala gente que camina, Benjamín Prado narra moltes de les barbaritats que van perpetrar aquells que van guanyar la guerra, però no van tenir prou perquè es van creure que tenien llicència i impunitat per continuar sotmetent, torturant, violant i matant a tort i a dret. Però l'acte més despreciable i esgarrifós que van cometre durant dècades va ser el robatori sistemàtic de criatures fins ben entrada la democràcia, com s'ha pogut demostrar en la investigació dels nens robats. A les pobres mares les feien creure que els seus nadons havien nascut morts.

A través d'organismes com l'Auxili Social, la Secció Femenina, Acció catòlica, la pròpia església, el personal religiós dels hospitals i la corrupció que imperava a la majoria dels despatxos de les administracions públiques, aquella gent dolenta caminava altiva davant dels vençuts, com si s'ho mereixecin tot pel sol fet d'haver-se posicionat a temps del costat dels sublevats. Tots ells sí que vivien cara al sol que més els escalfava.

Mala gente que camina descriu amb detall com els escriptors dels anys quaranta i cinquanta se les havien d'idear per criticar el que estava passant, però sense que els censors de l'època s'adonessin i els poguessin fer pagar pel seu atreviment. Ho fa amb el personatge de la Dolores Serma, qui es fa militant de la Falange per tal d'intentar treure de la presó de Ventas a la seva germana Júlia, estirant de contactes. Després escriu una novel.la, Óxido, que ningú li vol publicar, potser per por a les represàlies del Règim. La Dolores explica la situació angoixant que viu una mare que ha perdut al seu fill mentre jugava al carrer, però en cap moment culpa explícitament a ningú. Va descrivint escenes que a un lector experimentat li podrien donar moltes pistes del que ha pogut passar amb el nen, però a uns censors que amb prou feines havien aprés a llegir i a escriure, els passarien desapercebudes.

El protagonista de Mala gente que camina és un professor de literatura a un institut de secundària que està preparant una conferència sobre l'escriptora Carmen Laforet. De casualitat, parlant amb la mare d'un alumne, descobreix que la sogra d'aquesta dona, Dolores Serma, havia estat molt amiga de l'escriptora i, de fet, mentre la Carmen escrivia Nada, la Dolores escrivia Óxido.

Quan el professor llegeix aquesta novel.la, s'endinsa en una investigació pel seu compte i risc que en alguns moments l'arribarà a posar contra les cordes, perquè el fill de la Dolores és el primer que es nega a remoure el passat de la seva mare. Però ell persevera i acaba escrivint un assaig on desvetlla qui va ser qui abans, durant i després de dictadura franquista.

Mala gente que camina no és només una novel.la que, en alguns fragments, resulta molt dura de llegir. És la denúncia d'unes maneres de fer les coses que ens haurien d'avergonyir a tots. Guanyar una guerra que tu mateix has provocat amb un cop d'estat no et legitima per fer d'un pais el que et doni la gana, envoltant-te de gent tant perversa que els psicòpates de manual semblarien angelets al seu costat.

Mentre una mínima part de la població vivia a cos de rei gaudint de tot el que havien robat a la resta, incloent-hi moltes vegades fins i tot els seus fills, la majoria dels espanyols passava molta gana, malvivint i guardant silenci, tant si havien lluitat amb els republicans com si ho havien fet amb els nacionals, perquè aquella España una, grande y libre de la que feien tanta propaganda només ho era pels desgraciats uniformats que s'havien aixecat contra la República i per tota la gent que pululava al seu voltant fent-los la pilota: grans empresaris que es van beneficiar de la mà d'obra gratuïta dels presos republicants; matrimonis sense fills que van poder triar el nen o la nena que volien; religioses que van recuperar els seus llocs de treball a hospitals, orfanats i escoles per acometre amb total impunitat les trames més perverses contra mares i nens; capellans i bisbes que, amb els seus sermons dels diumenges, atemorien al poble, fent-los creure que tot el que pensaven i tot el que feien podia ser pecat i el psiquiatra militar Vallejo Nájera que va fer de la clínica psiquiátrica de Ciempozuelos l'escenari dels pitjors horrors.

De tot allò podem pensar que han passat masses anys, que ara vivim a una democràcia consolidada i que hauríem de passar pàgina. La Constitució del 78 és el que pretenia, però només hem de contemplar el panorama polític actual per adonar-nos que aquella maleïda guerra entre germans encara no ha acabat, perquè la classe política que patim només sap bellugar-se en un ambient de crispació i de revenges constant. I qui paga les conseqüències de tot és el poble que, voti qui voti, s'acabarà sentint igual d'estafat.

Tothom pot tenir les idees que vulgui, això en un estat democràtic no hauria de comportar-nos cap mena de problema. El que ens ha de preocupar, en canvi, és quan aquestes idees, tant si són d'esquerres com de dretes, es porten fins als seus extrems.

Deia un amic meu que va morir molt jove que l'amor i l'odi eren dos pols que, de tant extrems, es tocaven. Si ho extrapolem a la política, podríem dir que l'esquerra i la dreta són dos pols que, de tant extrems es toquen i es poden arribar a confondre, perquè quan es traspassen tantes línees vermelles, arriba un punt en que ens podria semblar que tot s'hi val per aconseguir qualsevol fita.

Novel.les com Mala gente que camina són molt necessàries, no només per explicar-nos el que realment va passar a la postguerra i després d'ella, sinó també per advertir-nos del que pot tornar a passar si ens deixem endur pels cants de sirena dels extrems, siguin del color que siguin.

Estrella Pisa.