Creant Llibertat

  Hi ha persones que busquen a la literatura un entreteniment, una manera de passar una bona estona entre personatges ficticis que els permeten oblidar-se de les relacions complicades que poden mantenir amb les persones reals del seu entorn. Llegir com a forma de distracció està molt bé, però jo acostumo a esperar quelcom més dels llibres que llegeixo. Cada cop que un llibre em crida l'atenció, busco que les seves pàgines em sorprenguin i em descobreixin móns que encara desconec. Així, al temps que em distrec de les rutines que em lliguen cada dia, aprofito per continuar aprenent infinitat de coses. Em considero una lectora molt versàtil, doncs puc llegir des de contes, poesia, novel.la negra, relats, llibres de viatges o d'aventures, biografies, assaig, filosofia o llibres de divulgació científica. Però si hi ha un gènere que gaudeixo especialment és la novel.la històrica. Si escriure una novel.la ja és un exercici complicat per la quantitat d'escenes que s'han d...

  Quan tenim l'oportunitat de llegir novel.les protagonitzades per figures femenines on la trama principal no va d'històries romàntiques, sinó de temes tan diversos com la investigació d'un crim, la resolució d'un misteri o treballs d'excavacions arqueològiques, si estan ambientades en èpoques passades, tendim a sentenciar que la història que ens relaten és del tot impossible. Perquè cent, cinc-cents o mil anys enrera, les dones no érem lliures com ara per fer la nostra santa voluntat. Però aquest pensament tan estés... fins a quin punt s'ajusta a la realitat? Realment ens podem considerar lliures totes les dones d'ara? Estaven tant sotmeses als homes totes les dones de qualsevol època passada? Les respostes a les dues preguntes són un no rotund. Perquè cada dona és un món i té la seva pròpia manera de viure o no viure la seva llibertat. El pitjor que podem fer quan intentem entendre una vida humana és caure en els paranys de la generalització. És un fe...

Passa sovint que algunes persones senten que han nascut dins la família equivocada, bé perquè els hauria agradat viure en un lloc diferent, o tenir més germans, o no tenir-ne cap, bé perquè haurien volgut tenir més recursos econòmics o culturals. Podem trobar-nos amb persones molt intel.ligents que es veuen obligades a dur vides molt precàries, mentre d'altres que no semblen tenir ni dos dits de front gaudeixen d'uns privilegis heretats que els permeten viure la resta de la seva vida sense haver de moure un trist dit. L'escriptor Francis Scott Fitzgerald, potser el membre més representatiu de l'anomenada "generació perduda" es va passar part de la seva infantesa somiant que no era fill del seu pare, sinó un orfe de sang reial. D'adolescent envejava la popularitats dels seus companys d'estudis i d'adult la fortuna dels més rics de Nova York. Li va tocar viure el miratge dels bojos anys vint, una època de treva entre les dues grans guerres del segle...

Hi ha moltes formes de morir, però potser la més dramàtica sigui la que s'entesta en mantenir-nos vius quan la nostra ment ha perdut els papers i ha fugit per camins foscos que l'allunyen cada cop més de la realitat, deslligant-la de tots els vincles coneguts i de qualsevol indret on s'hagi sentit segura i com a casa. Mirar sense entendre el que veiem, caminar sense reconèixer els nostres propis peus, menjar sense ser conscients del que estem fent o intentar parlar sense aconseguir bastir les paraules que voldríem fer servir per comunicar-nos amb aquells que ens han envoltat sempre i que ara ens semblen perfectes desconeguts. L'Alzheimer és una de les malalties més terribles del nostre temps perquè ens ho pren tot abans de deixar-nos morir. A banda de fer-nos patir pèrdues de memòria que cada cop van a més, en les primeres etapes, la malaltia també ens avergonyeix desprenent-nos del respecte cap als altres. Podem veure com persones que tota la vida s'han caracteri...

  Imaginem-nos, per un moment, que despertem amb un mal de cap terrible, i el primer que veiem al nostre costat és el cadàver d’un home que ens mira fixament, estant tots dos estirats al terra de formigó d’una fàbrica abandonada al mig del no res. Poc després, trobem una pedra ensangonada molt a prop d’on ens trobem i ens assalta el dubte de si l’haurem mort nosaltres. Així és com comença la novel.la El mentiroso, de Mikel Santiago.    Aquesta és la primera entrega de la sèrie Illumbe, que de moment compta amb dues novel·les  més: En plena noche i Entre los muertos.  La novel.la negra, d’uns anys cap aquí, està d’enhorabona a tot el nord d’Espanya. El País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia estan donant grans autors i autores d’aquest gènere que no deixen de sorprendre’ns amb trames cada vegada més treballades, on les històries ja no es limiten a la investigació dels crims que les han inspirades, sinó que van més enllà i ens mostren els racons mé...

Si fóssim una mica més conscients de la rapidesa amb la que es succeeix la nostra vida, potser dedicaríem més temps a tractar de viure-la i menys a esperar a que arribi el moment més propici per acabar fent qualsevol cosa. “No tinc temps”, “Potser més endavant” o “No crec que sigui el moment” són algunes de les excuses que ens inventem per a no haver de decidir-nos a viure situacions noves. Però un altres dels recursos que acostumem a utilitzar sovint per no haver de fer un pas endavant quan ens sentim indecisos és el d’esperar que sigui una altra persona la que decideixi per nosaltres o a que passi alguna cosa que sembla que no acaba de passar mai. Així, en cas d’equivocar-nos, sempre podrem fer recaure la responsabilitat de les conseqüències d’aquesta equivocació en altres persones o en situacions que no podem controlar. Gabriel Garcia Márquez, amb   la seva novel.la El coronel no tiene quien le escriba, va saber crear una trama i un personatge que il.lustren perfectament aqu...

  Des que el món és món, homes i dones s’han hagut d’entendre per tal de perpetuar l’espècie humana. Però aquesta entesa ha estat més una resignació per part de les dones que cap altra cosa. Doncs els homes sempre s’han considerat superiors a la dones i han estat els qui han imposat les seves normes i la seva voluntat sense tenir en compte les necessitats ni les aspiracions de les seves companyes de viatge. Així ha estat durant els segles que ens han precedit, llevat de poquíssimes excepcions en que les dones s’han atrevit a canviar el curs de les seves vides, negant-se a silenciar el seu propi criteri i a desobeir la seva pròpia voluntat. Algunes d’elles ho han fet comptant amb el suport dels seus companys; d’altres pagant la seva gosadia amb la pròpia llibertat o amb la pròpia vida. Els convents i els antics manicomis s’han omplert durant massa temps d’aquestes dones que, tractant de fugir d’un destí imposat pels homes de les seves famílies, han acabat ignorades i oblidades entre...