Creant Llibertat

  Me pasa con el castellano y el catalán algo muy peculiar. Cuando conozco a una persona y empiezo a hablar con ella, la lengua en que discurra ese primer contacto cobrará tal fuerza que me veré incapaz de cambiarla en sucesivos encuentros. Lo mismo siento hoy al disponerme a escribir la reseña de la novela Miradas desde el puente, de mi amiga Concha Mateo. Nuestro primer encuentro fue por zoom cuando empezaba a gestarse la antología El jardín de Eva, que tantas emociones nos acabó reportando a todas las que participamos en ella. Concha y yo éramos las únicas catalanas, por lo que el castellano fluyó de forma natural como lengua vehicular en aquella reunión y en el grupo de WhatsApp que nos creó la editorial para mantenernos informadas de cómo evolucionaba el proyecto común. Tiempo después conocí a Concha en Figueres y me presentó a Análida Ospina, quien está a punto de publicar la que también será su primera novela, y con quien pasamos una tarde estupenda en la que el castellan...

  Sovint ens passa que els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens entestem en conviccions heretades que no ens molestem en qüestionar i ens acabem comportant pitjor que aquells que són objete dia sí i dia també de la nostra més ferotge crítica. Parapetats en la defensa de la nostra suposada identitat, pequem una i mil vegades de la ingenuïtat pròpia dels que no coneixen la història. D'història s'han escrit infinitat de llibres, i a partir d'aquests llibres s'han ideat els arguments d'uns i altres pobles per creure's per sobre els uns dels altres, per atribuïr-se els mèrits i recriminar-se la barbàrie, les deslleialtats i els actes més vergonyosos. No sempre els autors d'aquestes cròniques han estat honestos en les seves interpretacions dels fets, bé perquè han preferit tapar les parts més abominables dels seus compatriotres o per imposició de qui els pagava la feina. El fet és que, davant de dos pobles enfrontats, ni l'un és tan dolent com el poden arr...

  Hi ha persones que busquen a la literatura un entreteniment, una manera de passar una bona estona entre personatges ficticis que els permeten oblidar-se de les relacions complicades que poden mantenir amb les persones reals del seu entorn. Llegir com a forma de distracció està molt bé, però jo acostumo a esperar quelcom més dels llibres que llegeixo. Cada cop que un llibre em crida l'atenció, busco que les seves pàgines em sorprenguin i em descobreixin móns que encara desconec. Així, al temps que em distrec de les rutines que em lliguen cada dia, aprofito per continuar aprenent infinitat de coses. Em considero una lectora molt versàtil, doncs puc llegir des de contes, poesia, novel.la negra, relats, llibres de viatges o d'aventures, biografies, assaig, filosofia o llibres de divulgació científica. Però si hi ha un gènere que gaudeixo especialment és la novel.la històrica. Si escriure una novel.la ja és un exercici complicat per la quantitat d'escenes que s'han d...

  Quan tenim l'oportunitat de llegir novel.les protagonitzades per figures femenines on la trama principal no va d'històries romàntiques, sinó de temes tan diversos com la investigació d'un crim, la resolució d'un misteri o treballs d'excavacions arqueològiques, si estan ambientades en èpoques passades, tendim a sentenciar que la història que ens relaten és del tot impossible. Perquè cent, cinc-cents o mil anys enrera, les dones no érem lliures com ara per fer la nostra santa voluntat. Però aquest pensament tan estés... fins a quin punt s'ajusta a la realitat? Realment ens podem considerar lliures totes les dones d'ara? Estaven tant sotmeses als homes totes les dones de qualsevol època passada? Les respostes a les dues preguntes són un no rotund. Perquè cada dona és un món i té la seva pròpia manera de viure o no viure la seva llibertat. El pitjor que podem fer quan intentem entendre una vida humana és caure en els paranys de la generalització. És un fe...

Passa sovint que algunes persones senten que han nascut dins la família equivocada, bé perquè els hauria agradat viure en un lloc diferent, o tenir més germans, o no tenir-ne cap, bé perquè haurien volgut tenir més recursos econòmics o culturals. Podem trobar-nos amb persones molt intel.ligents que es veuen obligades a dur vides molt precàries, mentre d'altres que no semblen tenir ni dos dits de front gaudeixen d'uns privilegis heretats que els permeten viure la resta de la seva vida sense haver de moure un trist dit. L'escriptor Francis Scott Fitzgerald, potser el membre més representatiu de l'anomenada "generació perduda" es va passar part de la seva infantesa somiant que no era fill del seu pare, sinó un orfe de sang reial. D'adolescent envejava la popularitats dels seus companys d'estudis i d'adult la fortuna dels més rics de Nova York. Li va tocar viure el miratge dels bojos anys vint, una època de treva entre les dues grans guerres del segle...

Hi ha moltes formes de morir, però potser la més dramàtica sigui la que s'entesta en mantenir-nos vius quan la nostra ment ha perdut els papers i ha fugit per camins foscos que l'allunyen cada cop més de la realitat, deslligant-la de tots els vincles coneguts i de qualsevol indret on s'hagi sentit segura i com a casa. Mirar sense entendre el que veiem, caminar sense reconèixer els nostres propis peus, menjar sense ser conscients del que estem fent o intentar parlar sense aconseguir bastir les paraules que voldríem fer servir per comunicar-nos amb aquells que ens han envoltat sempre i que ara ens semblen perfectes desconeguts. L'Alzheimer és una de les malalties més terribles del nostre temps perquè ens ho pren tot abans de deixar-nos morir. A banda de fer-nos patir pèrdues de memòria que cada cop van a més, en les primeres etapes, la malaltia també ens avergonyeix desprenent-nos del respecte cap als altres. Podem veure com persones que tota la vida s'han caracteri...

  Imaginem-nos, per un moment, que despertem amb un mal de cap terrible, i el primer que veiem al nostre costat és el cadàver d’un home que ens mira fixament, estant tots dos estirats al terra de formigó d’una fàbrica abandonada al mig del no res. Poc després, trobem una pedra ensangonada molt a prop d’on ens trobem i ens assalta el dubte de si l’haurem mort nosaltres. Així és com comença la novel.la El mentiroso, de Mikel Santiago.    Aquesta és la primera entrega de la sèrie Illumbe, que de moment compta amb dues novel·les  més: En plena noche i Entre los muertos.  La novel.la negra, d’uns anys cap aquí, està d’enhorabona a tot el nord d’Espanya. El País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia estan donant grans autors i autores d’aquest gènere que no deixen de sorprendre’ns amb trames cada vegada més treballades, on les històries ja no es limiten a la investigació dels crims que les han inspirades, sinó que van més enllà i ens mostren els racons mé...