Creant Llibertat

  A menudo caemos en el error de pensar que somos siempre los mismos; que aunque la biología nos vaya moldeando a su antojo con su imperiosa manía de ir desgastándonos poco a poco, nuestra mente se mantendrá eternamente joven y permanecerá abrazada a las convicciones de siempre. Nos equivocamos del todo, pues es en la mente donde germina la semilla de todos los cambios que irán aflorando cuando nos enfrentemos al dictamen del espejo. Igual que nadie puede bañarse dos veces en el mismo río, como bien nos enseñó Heráclito, tampoco nadie puede aguantar toda una vida paseando sobre sus hombros la misma mente. La mente es, con diferencia, el órgano más versátil que tenemos. Puede pasar de estar replegada sobre sí misma en una oscuridad compacta y tenebrosa, a desplegarse en infinitos pasillos llenos de puertas. Cada una de ellas se abre después de habernos atrevido a dar un paso en una dirección no acostumbrada o a conocer a alguien nuevo o a explorar una realidad distinta. Nuestra r...

El joc dels escacs sempre m'ha cridat poderosament l'atenció, però a la vegada, també m'ha infundat molt de respecte. Potser perquè al meu àmbit familiar mai vaig veure a ningú practicant-lo. A casa acostumàvem a jugar al parxís. Hi ha coses que, si no les aprenem de ben petits, arribem a pensar i a creure'ns que no serem capaços d'aprendre-les de grans, com ara la música, anar en bicicleta o, per què no? jugar als escacs. Entre les moltes coses que jo havia ignorat sobre aquest joc tan antic, la que més m'ha sorprés és que no és un joc, sinó una metàfora de la vida. Sobre un tauler de seixanta-quatre caselles, setze peces blanques i setze peces negres s'enfronten en una batalla que només podrà guanyar una de les peces. La resta s'aniran sacrificant en favor del seu rei o la seva reina. Com a la vida, sobre el tauler seran els més febles els que aniran caient primer. Potser perquè no tenen malícia i es guien per les seves emocions. No tenen filtres i...

  Els llibres són portes que ens obren a d'altres realitats. De vegades ens pot semblar que els triem a l'atzar, però llavors ens n'adonem de que el seguit de lectures que acumulem acaben estan relacionades les unes amb les altres. És indiferent l'ordre en que llegim aquests llibres i aquests autors, perquè igual que vam aprendre de les matemàtiques, l'ordre dels factors no altera el producte. El producte és el viatge intern que va realitzant la nostra ment, meravellant-se amb cada nou descobriment i redescobrint-se continuament a ella mateixa. Hi ha llibres que, sense que els seus respectius autors ho hagin previst i ni tan sols imaginat, acaben ajudant-nos a dotar de més sentit els llibres que hem llegit anteriorment o fins i tot els llibres que llegirem temps més tard. Ens fan experimentar una espècie de dejà vu que ens obliga a reflexionar sobre el que havíem cregut entendre i el que finalment entenem. És com quan aprenem una paraula nova, d'aquelles que e...

  Des del final de la Segona Guerra Mundial s'han escrit moltes novel.les, biografies i llibres d'assaig sobre el nazisme i l'horror que va sembrar a tota Europa. La persecució dels jueus, els guettos, els camps d'extermini, els espies i les organitzacions humanitàries que ajudaven a fugir als refugiats. Però és molt curiós que a Espanya no se'n comencés a parlar de l'Holocaust fins molts anys després, quan va arribar la democràcia. Malgrat els molts espanyols republicans que van acabar exiliant-se a França, col.laborant amb la resistència i sent deportats a camps de concentració com el de Mathausen o el de Ravensbruck, el temps de silenci imposat per la dictadura franquista els va desterrar a l'oblit. Ningú volia parlar d'aquells que van haver de marxar per força si volien salvar la vida. Ningú gosava expressar el que sentia de veritat, perquè les pareds tenien oïdes i els veïns, o fins i tot els propis parents, podien delatar a qui fos davant de la mé...

  Sovint ens agrada creure que som amos de les nostres decisions i, per tant, del nostre destí. Pensem que ningú ens pot dir el que hem de fer, ni imposar-nos les seves pròpies idees ni la seva pròpia fe. Però, podem estar segurs d'aquesta il.lusió de llibertat? Fins no fa tant de temps, molta gent encara es movia per presentiments i temia les supersticions. La saviesa popular en va plena de dites carregades d'aquests mals auguris. Molts hem crescut evitant passar per sota d'una escala, tement als gats negres o no fent plans pels dimarts tretze. I, encara que, a mesura que anéssim creixent, aprenguessim a riure'ns d'aquestes manies sense cap ni peus, el cas és que aquells que ens les van encomanar, possiblement, les continuaran mantenint tota la seva vida. Ens agradi reconèixer-ho o no, els pilars que ens aguanten drets són els aprenentatges que vam consolidar quan èrem nens. Si avui som com som i no pas d'una altra manera, és per tot el que hem viscut abans....

  El año que cumplí los treinta viví dos momentos que, sin yo saberlo entonces, acabarían marcando un antes y un después en mi vida. El primero me permitió terminar mi primera novela, después de años batallando con sus personajes. No la publiqué entonces, ni creo que llegue a publicarla nunca, porque su cometido no era que viese la luz, sino que a través de ella yo pudiese desprenderme de todas las piedras que seguía cargando en mi mochila. Terminarla fue como una liberación que me permitió empezar a explorar otras historias, cerrando etapas y reinterpretando lo vivido hasta entonces. El segundo acontecimiento destacable de aquel año fue descubrir internet. Al principio lo hice con la desconfianza que nos inspira todo lo nuevo, pero a medida que fui superando mis propias resistencias, fui abriéndome a un mundo que me obligaba a replantearme todo lo que había vivido hasta entonces. Para una persona que amaba escribir largas cartas, poder hacerlo en formato e-mail recibiendo respue...

  Quan tenia onze anys vaig connectar per primera vegada amb el passat i ho vaig fer a través de l'assignatura d'història que formava part del pla d'estudis del curs que acabaven d'encetar. Eren els anys de l'antiga EGB, que es dividia en dues etapes ben diferenciades. Entrar a la segona etapa era assumir que començaves a fer-te gran, que havies de ser més responsable i obrir la ment a l'estudi de qüestions més serioses. Com no podia ser de cap altra forma, ens vam endinsar en la història començant pel principi, per quan els nostres avantpassats encara eren nòmades que, més que viure, el que feien era sobreviure enfrontant-se cada dia a d'altres espècies animals que caçaven per tal d'alimentar-se i alimentar les seves famílies. Moltes d'aquestes lluites amb les seves preses eren cos a cos i no sempre sortien victoriosos. A mida que van anar aprenent de les pròpies errades i de les dels seus companys caiguts, van anar perfeccionant les seves tècniqu...